Tot, i res

Ací estic, ajupida de nou baix un cobertor fred, sense el teu aroma com a únic oxigen respirable, sense el teu respirar com a únic soroll tangible, sense la visió del teu cos arraulit davant meu. És tot el contrari: asseguda al marc de la finestra, d'una habitació que no t'ha tastat, enfront la bellesa d'una panoràmica que jugàvem a imaginar fa un temps; on tot el que senten els meus sentits és el moviment dels cabells que se m'escapen de la goma, és el suau xoc de la brisa entre les fulles de qualsevol planta, és el trencar d'alguns passos solitaris, és la lluminositat i tendresa que hui s'ha atrevit a lluir la lluna.

Mire amb precisió les poques cases que em mostra el meu camp de visió, que s'ha quedat reduït a una suau línia impregnada de badalls. Conte quantes finestres rebel·len vida al seu interior i, automàticament, la curiositat em porta a preguntar-me qui i qué pot estar fent algú en aquests moments. Pot ser l'única cosa que duen a terme és algo tan insignificant com estar submergit al sofà, o llit, intentant buscar entreteniment entre els botons del comandament del televisor, entre cada petita lletra d'una novel·la, o simplement, al seu propi subconscient. Pot ser algú es trobe en un estat màxim de frustració capficat en alguna feina, o fent un intent per somiar. O pot ser altres intenten estimar-se, o inclús, estiguen fent tot el possible per deixar de fer-ho.

De sobte se m'ocurreix. Quantes persones al món estaran en aquest mateix instant compartint cos? I per contra, quantes estaran despedint-se d'aquest? Quantes estaran desitjant fugir de la realitat? Quantes, en canvi, estaran lluitant per disfrutar-la? De cop se m'ennuvola la vista i les meues preguntes canvien totalment d'estructura gramatical: qué deus estar fent? Cap on deuen estar dirigint-se els teus ulls? Quin pensament deu estar plenant el teu temps? Quants dies, o setmanes, fa que el conjunt de síl·labes que componen el meu nom no et passen per ment?

 Ja està, ja tinc ací de nou l'adrenalina fent-me bullir, llevat que la pitjor aliada de la calor baixe abusiva per mi. Ara sembla que m'ha pegat per odiar aquesta tranquil·litat, aquest quasi absolut silenci, aquesta bellesa que m'ompli, tot açò que em col·loca de nou la teua imatge en primer pla. 

Pirineus, agost del 2012.

I tu?

I va ser ahí, just en aquell instant, just en el moment que vaig sentir que tots els teus sentits estaven esforçant-se per captar la meva atenció; va ser precissament quan vaig sentir que l’espatla em cremava, que el cor m’avisava donant-me fortes punyalades al pit a una velocitat que qualsevol s’hagués pensat que la seua fi s’acostava.

Però no, jo no em vaig atemorir… Conec a la perfecció eixa sensació, sé realment qué passa quan la sístole i la diàstole pràcticament funcionen al mateix temps, provocant també una acceleració de la respiració, fins el punt d’hiperventilar. Sé qué passa quan l’adrenalina oblidada al fons del teu ser et recorda de la manera més violenta que no havia desaparegut, que únicament estava escalfant per deixar-te amb la mandíbula al terra i les mans tremoloses en una situació com aquesta.

Com no, dins la grossa pel·lícula que s’havia creat al meu voltant, tancant en ella únicament dos cossos, sense moure’m de cintura per avall, vaig fer rotar la resta del meu cos cap enrere… I, en aquesta posició estranya-incòmoda-ridícula, els ulls volguent ixir-se’n de les seves òrbitres, la llengua embolicada de totes les formes possibles, una suor a una temperatura escandalosament freda banyant cada centímetre de la meva pell… Així, la meua persona convertida en una pasterada de vibracions; inclús així, vaig ser capaç de descompondre aquells monosíl·labs que xocaven contra els meus timpans ferotgement i, finalment, vaig poder articular paraula… i respondre’t:

-       -  Tot bé, molt bé.

El clima de les teves natges fredes

 Amb la boca oberta i les dents desmesuradament apretades; inclús provocant un carraspós soroll entre elles. És així com he passat a observar-te, quan crec que ningú m’espia. Intentant mossegar-te inclús l’orgull. Intentant construir una llarga tira de filaments que t’emboliquen les cames, els braços i tota la teua perfecció per arrossegar-te cap a mi. Poder tindre’t a una distància no mesurable, observar-te detalladament, sentir el teu olor i que aquest no fugi de mi, contar les línies del teu front mentre el somriure boig amaneix en mi... Poder tindre dret sobre tu el suficient temps per després recordar la teua mirada, encara que no estigues, i comparar-la amb la resta d’imatges que passen davant meu, i que em cremen els ulls... Poder tindre’t tant dins meu que la meua poca racionalitat i jo decidim atragantar-nos amb el teu sabor...

No em preguntes qué faig ací, no em preguntes com sent inexistent per a tu has pogut desbancar les meves fermes idees en quant a l’amor, o els seus derivats. 

Que se l'endugui fins el país del vent

 Tinc els llavis amb mil puntets de sal adherida a ells, els cabells amb un tacte realment desagradable, el rostre colorit amb un to rogenc. A més, estic a reventar, fins el punt que em coste caminar. Estic d'un humor de gossos, amb més ganes que mai (mentida) d'abraçar el llit.

He decidit alçar el to de veu fins més no poder per cantar "there's a starman waiting in the sky", com si així pogués soltar amb cada paraula la ràbia que bull dins meu, i no m'importa qui puga estar dormint a l'habitació del costat, ni m'hi fixe en la pronunciació, ni em preocupe per afinar. Mentre, deixe córrer les puntes dels dits pel teclat, ràpid, com si açò fos una cursa. Tinc unes ganes inmenses per poder escriure, per poder desfer-me del pes que senc dins meu. Pedra pesada, que m'ofega. Necessite llençar amb totes les meues forces. amb la màxima potència possible, el teu nom ben lluny, el teu nom i tots els sinònims de mentida que trobe a cada lletra d'ell. Llençar-lo sense fixar-me en quina direcció anirà. M'és indiferent on arribe, m'és indiferent qué serà d'ell.

Que se l'endugui el vent, per favor. Que se l'endugui i s'ofegue entre la veu de la vida. Que vatja ben lluny, que es pergui entre el murmull del carrer, que no torne mai més.

Dolce far niente

Sent un petit calfred. Sent com bull la meua pell davall el sol, potent, tan potent que sembla agressiu, sembla que vullga que perga la consciència. Sent que la sang corre per mi amb velocitat, abussiva, com si vullgués així provocar al meu interior una infinita explosió de calor.

De sobte, he deixat de sentir. Què sent? Done gràcies per, almenys, notar la presència d’aire als meus pulmons. Però, què ha sigut d’eixe nivell de temperatura que el meu cos havia assolit?

Un fum d’imatges han començat a acumular-se dins meu. Tinc els ulls tancats, a pressió. Però, tanmateix, el sentit de la vista el tinc totalment ennuvolat amb visions abstractes. Senzilles panoràmiques que van alternant-se, van succeint-se, com un curtmetratge de la meva vida.

Una profunda negror aconsegueix fer que perga completament la noció del temps i de l’espai. Bé, no puc estabilitzar-me. Davant la possibilitat de perdre l’equilibri i enfonssar-me, una força interior m’empenta per treure el cos a l’exterior de l’aigua i deixar que aquesta acaricie delicadament la meua pell.

Un cúmul de sorolls comença a penetrar per la meua oïda, recordant-me que el món seguia en funcionament durant la meua absència emocional, encara que jo no m’hi adonés (o no volgués fer-ho). El cant de l’aigua, juganera. El xiulet de l’aire, temerós. El soroll… el soroll de la vida.

Decideixc empassar-me la saliva quatre o cinc vegades i, tot seguit, deixe que l’aigua i tota la seva sal cobrixquen de nou la meua persona i, al mateix temps, que pose en contacte les meues parpelles. Així, suaument.

Sent, sent tantes coses ací avall… Segurament podria indicar amb facilitat a quina velocitat corre l’oxigen al meu interior, avariciós.

Tinc un microcaos ací, dins meu. Tinc un microcaos ací, fent de mi un manoll de vibracions. Felicitat desbordada, ales, braços oberts. Recorreguts infinits que se’m rebelen per fer-se més curts, per poder allunyar-me, per poder enlairar-me fins la meua quinta dimensió i que les paraules perfectes per descriure el meu estatus siguen “dulce no hacer nada”. 

Hui seré una mica egoista amb la ciència

 Hui he baixat l'escalera correguent, correguent amb fúria. Botant-me un escaló de cada dos. A més, descalça. Descalça no únicament de peus. He baixat ràpidament, provocant un soroll sec cada vegada que el meu pes queia sobre el sòl. He baixat ferotgement, i inclús m’he permés donar un bot per finalitzar amb els tres últims esglaons dels vint-i-ú.

Pum. Fusta. És aleshores quan me n’he adonat que el sòl ja no és tan fred. Quin gust el contacte de la meua pell amb l’exterior. Quin gust obrir les ales/braços per volar recorreguts infinits. Quin gust, quin gust. Quin gust deixar-se caure amb satisfacció. 

Adherida al terra, sense res més important que dur a terme que observar el sostre, el sostre i la marca rotja que hi vaig deixar amb el blandi blub uns anys enrere.. No he pogut evitar riure. Sincerament, ni he posat resistència a fer-ho. Seguidament he sentit com la mirada se’m perdia, se’m perdia a èpoques passades. Estrany és que el que se m’ha ocorregut pensar és amb el tamany de les coses. Per què tot era tan gran per a mi? Inclús de puntetes dalt la cadira, quan la meva mare no mirava, em semblava un fet intangible arribar a tocar aquella marca. He tornat a riure, i a dubtar. Qui ha inventat les mesures de les coses? I, en conseqüència, què marca la distància? M’ha vingut al cap la imatge de l’àtom, i l’oració que diu “I els electrons, que es troben en continu moviment al voltant del nucli, estan uns dels altres a gran distància”. A “gran distància”?! Fotre. A una gran distància, però mesurada amb unitats petitíssimes… Doncs, me n’he adonat que el tamany, la longitud, la distància, depenen de amb què les compares. Relativitat.

He pres una decisió. Vaig a créixer. Vaig a deixar que el meu interior es faça enorme. Vull que tot, absolutament tot, estiga al meu abast. I a més, ben avariciosa, que cap mesura existent puga impedir-m'ho.

Qué bonito nombre tienes.

Hui, avui m’he permés abraçar-me. He estirat els braços cap al davant amb ímpetu, deixant que la sang fluïra en abundància pel meu interior, he tancat els ulls suaument fins notar el contacte de les parpelles superiors amb la part inferior i cansada dels meus ulls, seguidament he flexionat els braços d’una manera un poc curiosa, i amb un poc de timidesa, un poc de por, un poc d’inseguretat, m’he rodejat amb ells els pits, les costelles i tot allò que estava el meu abast. M’he permés també restar una estona indefinida així, deixant que una petita calidesa humana, aquella que tant enyore, em fera sentir-me una mica més viva; deixant que el meu subconscient desconectara una estona; deixant que els segons circularen lliurement; deixant també circular, ja no tant tímidament, les puntes dels meus dits per la meva pell; deixant que els sentits despertaren i provocaren en mi reaccions tant estranyes com vullgueren…

No sé, realment no tinc cap referència per saber quanta estona he restat així. Però, m’he aturat i he tingut la valentia per preguntar-me: Què més dóna?

M’he empassat la saliva, he llevat tota protecció contra agents externs i m’he deixat caure lliurement… Aleshores, aleshores és quan ha succeït. He sentit com la carn que rodeja els meus llavis ha cobrat vida fins que, fàcilment, he tingut la voluntat per somriure… Somriure sense cap restricció, amb força, amb confiança, amb la seguretat de que podré fer-ho de nou mil i una vegades més.

Felicidad, qué bonito nombre tienes...

La felicitat, una decisió?

Què és la felicitat? Curiosa és la certesa de que tantes vegades ens ho preguntem i, tal vegada, ningú mai ha trobat la perfecta resposta. Perquè, si ens aturem i observem, tampoc hi ha al món dues persones amb una mateixa opinió sobre aquest aspecte de la vida que tant ens paralitza.

Tal vegada el misteri desapareix quan ens atrevim a enfocar-ho des d'una altra perspectiva: Què ens provoca la felicitat? Una pregunta un poc impossible, veritat? Són tantíssimes les coses que són capaces de provocar-nos aquesta sensació... Però, si som minuciosos, segurament tots arribem a la conclusió que el que ens fa feliços és poder gaudir de les delicioses menudeses quotidianes. La nostra ment està entretinguda en donar-li girs als nostres problemes, dels quals molts d'ells són imaginaris.

Així de senzill, així de complex.

Molts, després de passar per aquest pensament, afirmem que ser feliç consisteix a decidir-se, aleshores, per què no som tots feliços? És cert que per a molts la felicitat no és una decisió, ja que aquestes persones, segurament, no veuen el buit que hi ha entre el que succeeix i com es senten. En aquest cas, són cegs. Entre un fet real i la reacció, està aquest buit, aleshores, segons amb quins pensaments l'omplim, ens sentirem d'una manera o d'una altra.

Quan ho aconseguim, quan ens n'adonem de l'existència d'aquest buit, la felicitat està en les nostres mans i no en les de circumstàncies externes. I, una vegada oberta la porta, hem de creuar-la i començar a caminar, és dir, decidir-nos.

Fotografia per: Alba Pellicer Sanchis

∞

Calidesa, confiança, vibracions, tendresa i, després, somriures… És l’únic que has provocat dins meu. Dic únic, és cert. Dic únic perquè senzillament són cinc parauletes, però… Torna-les a llegir, para’t cada vegada que els teus ulls arriben a l’última lletra de cadascuna d’elles, para’t i assaborix cada síl·laba, i més minuciosament, cada lletreta. Recordes la història de les lletretes que et contava anit? Recordes qué és capaç de fer cadascuna d’elles? En aquest cas totes elles componen el que em fa obrir els ulls dia a dia.

I m’ho estàs donant Marisa, m’estàs transferint cadascuna d’elles, aconsegueixes que cada sensació d’aquestes recórrega el meu cos, de dalt a baix, cada racó del meu interior. Em quede perplexa; és increïble la facilitat que tens per fer-ho, com en tan sols uns messets eres el meu recolzament quasi diari…

Me n’adone que, tal vegada, són necessàries aquestes situacions per despertar, fixar-te detalladament en el que t’envolta, saber aturar-nos, comprendre, apreciar els segons que transcorren per nosaltres i viure’ls, i aleshores, arriscar-nos a preguntar… Qué és la vida? Sona, sembla i és estrany quan no tenim presa, quan el frenesí ens abandona, deixant-nos sols davant del que, a primera vista, pareix irreparable. És, en aquest precís instant, quan hem d’observar, quan hem d’analitzar tot allò que deies tu… Els somriures passatgers, els braços nus que s’hi presenten voluntaris, les mirades tendres (o no tant tendres) que s’atreveixen a comunicar-se enterament així, els sons que les partícules d’aire empenten fins els nostres sentits, la sensació que pot provocar el simple fet de juntar pell amb pell. I és ací quan insisteixc: “No se le puede atribuir una importancia cósmica a un simple acontecimiento terrenal. Casualidad, a eso se reduce todo. Nada más que casualidad.”

Marisa, tal vegada, el que puc concluir és que hem de ser més intel·ligents que el nostre propi cos i enfocar la vida des d’una altra perspectiva, encara que sone absurd. Hem de plantar-nos, plantar-nos al centre, respirar profundament, deixar que ens penetre l’aroma de la vida, assaborir-lo amb un somriure, sense preocupació, amb esperança, amb desig, amb claredat, amb qualsevol dubte. Però assaborir-lo, assaborir-lo amb consciència. I aleshores, entendre que hem d’agafar totes aquelles situacions que la vida ens presente i esprémer, esprémer d’elles fins més no poder, extraure tot el que pugam, i aprendre. Aleshores ja, agafant la major empenta, seguir, seguir i seguir… Sempre amb aquestes lletretes botant al nostre interior, ja que al cap i a la fi… Sóm humans.

Gràcies per estar sempre present, atenta, reiterant-me que m’estimes quasi tant com jo a tu, parrusseta.

Borrarte de un soplido.

“Como quisiera… poder vivir sin aire;

como quisiera… poder vivir sin agua; me encantaría… quererte un poco menos.”

Curiós, m’he despertat avui amb aquestes oracions pegades als llavis, als llavis i al cor; dic curiós perquè pertanyen a una cançó que únicament hauré escoltat un parell de vegades.

Automàticament he engegat l’ordinador, he deixat córrer les puntes dels meus dits sobre el teclat per escriure el teu nom, i he anat en busca d’ella. Seguidament, no he dubtat en fer rodar cap a la dreta el volum dels altaveus.

Poc a poc, a mesura que distints sorolls plenaven la meva habitació, la lletra sencera ha recorregut cada racó del meu interior, enduguent-se darrere allò que em feia estar últimament una mica més viva. De sobte, he vist com tot esforç per no recordar-te ha desaparegut a l'instant, deixant-me nua, sense protecció contra la teua imatge colpejant-me amb brutalitat els sentits.
Inconscientment, m’he deixat dur… M’he endinssat en cada lletra de cada paraula, trobant en tot aquell conjunt una bellesa infinita, deixant que cada veritat penetrara amb força dins meu.
El silenci, de nou el silenci és el que m’ha fet despertar, per obrir costosament els ulls, passar-me els dits pel rostre i deixar-los bruts de maquillatge, observar dolorosament la part posterior dels meus braços arrapada… Parpellejar, sols m’ha fet falta parpellejar una vegada més… Ha sigut suficient per adonar-me’n.

No vull estimar-te/desitjar-te més, ja no.

Deixa de recordar-me que el temps passa, maleït rellotge.

Increïble.
És l’única paraula que se m’escapa al deixar que es passegen tots els segons compartits amb tu anit per la meva ment. Increïble, és l’únic que puc dir de tots els sentiments escampats per l’aire... Amor, odi, debilitat, melancolia, tendresa, impotència, orgull, por, i més amor...
No puc, crec que no hi ha paraula que descriga millor els 180 minuts amb tu anit, on l’única cosa que ens separava eren els milers de partícules de l’aire, els vint centímetres d'inseguretat que manteníem entre un i l’altre... Ets clar, al principi.

Quants minuts tardarem? Quants en tardarem fins que amb una simple excusa acabares rodejant-me amb força? Just en aquell instant, en eixe precís moment, en el segon que deixares caure els teus braços sobre mi, em retornares el valor, em retornares les forces, em retornares tot allò que t’havies endut.
Qué felicitat, quin nerviosisme, quanta impotència... Qué vençuda em vaig sentir.
D’on eixien? D’on podien vindre totes aquelles partícules d’aigua, aigua salada, que en un no res em deixaven el rostre xop? I les teves?

Com el rellotge no pare de sonar, el trenque. (...) Preguntam per què. (...) Perquè no para de recordar-me que el temps passa.
                                                                EVERY SECOND COUNTS

Amb el teu aroma com a únic oxigen respirable.

Em desperte, ajupida baix el cobertor fred.
L'únic soroll que senc són les teves profundes respiracions i l'únic accessible a mi és el teu cos arraulit. M'entra un ànsia de llevar-te el llençol i abraçar-te l'esquena mig nua increïble. Em controle. Els teus llavis adherits em fan reparar en el teu rostre, tan seré. Note la teva mirada perduda baix les teves parpalles. Senc com et submergeixes en pensaments que em són inaccessibles. De sobte, vull furtar-te el somni o, millor, vull introduir-m'hi dins , vull ocupar tota la teva ment, vull sentir-te prop, molt prop.

Et despertes. Tanque els ulls en un intent de passar desapercebuda. Note com et meneges, i decideixc mirar-te.
Repares en mi, mirades de complicitat i ni una sola paraula (perquè hi sobren). T'acostes a mi i de sobte un gran corrent em passa de cap a peus. En un no res em bull la sang i els peus se me tornen més freds. T'alces i m'abraces, tan fort... Senc com despegues els llavis i un petit alé em recorre la part inferior del rostre i com després, com si fos inevitable, els acoples als meus.
No puc, no puc més. Senc que vull entrar dins de tu, i quedar-m'hi, per sempre.

Mil emocions i sentiments comencen a barrejar-se dins meu, senc com el meu cor desperta, pega un bot rere l’altre, agafant una velocitat extrema. Una sensació de frescor comença a descendir pel meu front i, de sobte, acompanyada per un impuls que m’eleva de cintura cap amunt, també desperte jo.
On estic? El cap em pega voltes i tremolen les meues extremitats amb fortes sacsades. Em concentre i, després de diversos intents, consegueixc enquadrar la imatge que tinc al davant: el meu llit.
De sobte, me n’adone de la situació.

Qué inútil recordar totes aquelles escenes, qué absurd és ara, quan quedes a milers de quilòmetres de distància de mi; on la unitat de mesura són les llàgrimes vesades per tu, les hores sense tu, sense la teua presència transferint-me tot allò que vull i necessite, sense el teu aroma com a únic oxígen respirable.