Qué bonito nombre tienes.

Hui, avui m’he permés abraçar-me. He estirat els braços cap al davant amb ímpetu, deixant que la sang fluïra en abundància pel meu interior, he tancat els ulls suaument fins notar el contacte de les parpelles superiors amb la part inferior i cansada dels meus ulls, seguidament he flexionat els braços d’una manera un poc curiosa, i amb un poc de timidesa, un poc de por, un poc d’inseguretat, m’he rodejat amb ells els pits, les costelles i tot allò que estava el meu abast. M’he permés també restar una estona indefinida així, deixant que una petita calidesa humana, aquella que tant enyore, em fera sentir-me una mica més viva; deixant que el meu subconscient desconectara una estona; deixant que els segons circularen lliurement; deixant també circular, ja no tant tímidament, les puntes dels meus dits per la meva pell; deixant que els sentits despertaren i provocaren en mi reaccions tant estranyes com vullgueren…

No sé, realment no tinc cap referència per saber quanta estona he restat així. Però, m’he aturat i he tingut la valentia per preguntar-me: Què més dóna?

M’he empassat la saliva, he llevat tota protecció contra agents externs i m’he deixat caure lliurement… Aleshores, aleshores és quan ha succeït. He sentit com la carn que rodeja els meus llavis ha cobrat vida fins que, fàcilment, he tingut la voluntat per somriure… Somriure sense cap restricció, amb força, amb confiança, amb la seguretat de que podré fer-ho de nou mil i una vegades més.

Felicidad, qué bonito nombre tienes...