Tinc els llavis amb mil puntets de sal adherida a ells, els cabells amb un tacte realment desagradable, el rostre colorit amb un to rogenc. A més, estic a reventar, fins el punt que em coste caminar. Estic d'un humor de gossos, amb més ganes que mai (mentida) d'abraçar el llit.
He decidit alçar el to de veu fins més no poder per cantar "there's a starman waiting in the sky", com si així pogués soltar amb cada paraula la ràbia que bull dins meu, i no m'importa qui puga estar dormint a l'habitació del costat, ni m'hi fixe en la pronunciació, ni em preocupe per afinar. Mentre, deixe córrer les puntes dels dits pel teclat, ràpid, com si açò fos una cursa. Tinc unes ganes inmenses per poder escriure, per poder desfer-me del pes que senc dins meu. Pedra pesada, que m'ofega. Necessite llençar amb totes les meues forces. amb la màxima potència possible, el teu nom ben lluny, el teu nom i tots els sinònims de mentida que trobe a cada lletra d'ell. Llençar-lo sense fixar-me en quina direcció anirà. M'és indiferent on arribe, m'és indiferent qué serà d'ell.
Que se l'endugui el vent, per favor. Que se l'endugui i s'ofegue entre la veu de la vida. Que vatja ben lluny, que es pergui entre el murmull del carrer, que no torne mai més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario