Hui he baixat l'escalera correguent, correguent amb fúria. Botant-me un escaló de cada dos. A més, descalça.
Descalça no únicament de peus. He baixat ràpidament, provocant un soroll sec
cada vegada que el meu pes queia sobre el sòl. He baixat ferotgement, i inclús
m’he permés donar un bot per finalitzar amb els tres últims esglaons dels
vint-i-ú.
Pum. Fusta. És aleshores quan
me n’he adonat que el sòl ja no és tan fred. Quin gust el contacte de la meua
pell amb l’exterior. Quin gust obrir les ales/braços per volar recorreguts
infinits. Quin gust, quin gust. Quin gust deixar-se caure amb satisfacció.
Adherida al terra, sense res
més important que dur a terme que observar el sostre, el sostre i la marca rotja
que hi vaig deixar amb el blandi blub uns anys enrere.. No he pogut evitar
riure. Sincerament, ni he posat resistència a fer-ho. Seguidament he sentit com
la mirada se’m perdia, se’m perdia a èpoques passades. Estrany és que el que se
m’ha ocorregut pensar és amb el tamany de les coses. Per què tot era tan gran
per a mi? Inclús de puntetes dalt la cadira, quan la meva mare no mirava, em
semblava un fet intangible arribar a tocar aquella marca. He tornat a riure, i a
dubtar. Qui ha inventat les mesures de les coses? I, en conseqüència, què marca
la distància? M’ha vingut al cap la imatge de l’àtom, i l’oració que diu “I els
electrons, que es troben en continu moviment al voltant del nucli, estan uns
dels altres a gran distància”. A “gran distància”?! Fotre. A una gran
distància, però mesurada amb unitats petitíssimes… Doncs, me n’he adonat que el
tamany, la longitud, la distància, depenen de amb què les compares. Relativitat.
He pres una decisió. Vaig a
créixer. Vaig a deixar que el meu interior es faça enorme. Vull que tot,
absolutament tot, estiga al meu abast. I a més, ben avariciosa, que cap mesura
existent puga impedir-m'ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario