Borrarte de un soplido.

“Como quisiera… poder vivir sin aire;

como quisiera… poder vivir sin agua; me encantaría… quererte un poco menos.”

Curiós, m’he despertat avui amb aquestes oracions pegades als llavis, als llavis i al cor; dic curiós perquè pertanyen a una cançó que únicament hauré escoltat un parell de vegades.

Automàticament he engegat l’ordinador, he deixat córrer les puntes dels meus dits sobre el teclat per escriure el teu nom, i he anat en busca d’ella. Seguidament, no he dubtat en fer rodar cap a la dreta el volum dels altaveus.

Poc a poc, a mesura que distints sorolls plenaven la meva habitació, la lletra sencera ha recorregut cada racó del meu interior, enduguent-se darrere allò que em feia estar últimament una mica més viva. De sobte, he vist com tot esforç per no recordar-te ha desaparegut a l'instant, deixant-me nua, sense protecció contra la teua imatge colpejant-me amb brutalitat els sentits.
Inconscientment, m’he deixat dur… M’he endinssat en cada lletra de cada paraula, trobant en tot aquell conjunt una bellesa infinita, deixant que cada veritat penetrara amb força dins meu.
El silenci, de nou el silenci és el que m’ha fet despertar, per obrir costosament els ulls, passar-me els dits pel rostre i deixar-los bruts de maquillatge, observar dolorosament la part posterior dels meus braços arrapada… Parpellejar, sols m’ha fet falta parpellejar una vegada més… Ha sigut suficient per adonar-me’n.

No vull estimar-te/desitjar-te més, ja no.