∞

Calidesa, confiança, vibracions, tendresa i, després, somriures… És l’únic que has provocat dins meu. Dic únic, és cert. Dic únic perquè senzillament són cinc parauletes, però… Torna-les a llegir, para’t cada vegada que els teus ulls arriben a l’última lletra de cadascuna d’elles, para’t i assaborix cada síl·laba, i més minuciosament, cada lletreta. Recordes la història de les lletretes que et contava anit? Recordes qué és capaç de fer cadascuna d’elles? En aquest cas totes elles componen el que em fa obrir els ulls dia a dia.

I m’ho estàs donant Marisa, m’estàs transferint cadascuna d’elles, aconsegueixes que cada sensació d’aquestes recórrega el meu cos, de dalt a baix, cada racó del meu interior. Em quede perplexa; és increïble la facilitat que tens per fer-ho, com en tan sols uns messets eres el meu recolzament quasi diari…

Me n’adone que, tal vegada, són necessàries aquestes situacions per despertar, fixar-te detalladament en el que t’envolta, saber aturar-nos, comprendre, apreciar els segons que transcorren per nosaltres i viure’ls, i aleshores, arriscar-nos a preguntar… Qué és la vida? Sona, sembla i és estrany quan no tenim presa, quan el frenesí ens abandona, deixant-nos sols davant del que, a primera vista, pareix irreparable. És, en aquest precís instant, quan hem d’observar, quan hem d’analitzar tot allò que deies tu… Els somriures passatgers, els braços nus que s’hi presenten voluntaris, les mirades tendres (o no tant tendres) que s’atreveixen a comunicar-se enterament així, els sons que les partícules d’aire empenten fins els nostres sentits, la sensació que pot provocar el simple fet de juntar pell amb pell. I és ací quan insisteixc: “No se le puede atribuir una importancia cósmica a un simple acontecimiento terrenal. Casualidad, a eso se reduce todo. Nada más que casualidad.”

Marisa, tal vegada, el que puc concluir és que hem de ser més intel·ligents que el nostre propi cos i enfocar la vida des d’una altra perspectiva, encara que sone absurd. Hem de plantar-nos, plantar-nos al centre, respirar profundament, deixar que ens penetre l’aroma de la vida, assaborir-lo amb un somriure, sense preocupació, amb esperança, amb desig, amb claredat, amb qualsevol dubte. Però assaborir-lo, assaborir-lo amb consciència. I aleshores, entendre que hem d’agafar totes aquelles situacions que la vida ens presente i esprémer, esprémer d’elles fins més no poder, extraure tot el que pugam, i aprendre. Aleshores ja, agafant la major empenta, seguir, seguir i seguir… Sempre amb aquestes lletretes botant al nostre interior, ja que al cap i a la fi… Sóm humans.

Gràcies per estar sempre present, atenta, reiterant-me que m’estimes quasi tant com jo a tu, parrusseta.