Deixa de recordar-me que el temps passa, maleït rellotge.

Increïble.
És l’única paraula que se m’escapa al deixar que es passegen tots els segons compartits amb tu anit per la meva ment. Increïble, és l’únic que puc dir de tots els sentiments escampats per l’aire... Amor, odi, debilitat, melancolia, tendresa, impotència, orgull, por, i més amor...
No puc, crec que no hi ha paraula que descriga millor els 180 minuts amb tu anit, on l’única cosa que ens separava eren els milers de partícules de l’aire, els vint centímetres d'inseguretat que manteníem entre un i l’altre... Ets clar, al principi.

Quants minuts tardarem? Quants en tardarem fins que amb una simple excusa acabares rodejant-me amb força? Just en aquell instant, en eixe precís moment, en el segon que deixares caure els teus braços sobre mi, em retornares el valor, em retornares les forces, em retornares tot allò que t’havies endut.
Qué felicitat, quin nerviosisme, quanta impotència... Qué vençuda em vaig sentir.
D’on eixien? D’on podien vindre totes aquelles partícules d’aigua, aigua salada, que en un no res em deixaven el rostre xop? I les teves?

Com el rellotge no pare de sonar, el trenque. (...) Preguntam per què. (...) Perquè no para de recordar-me que el temps passa.
                                                                EVERY SECOND COUNTS