Amb el teu aroma com a únic oxigen respirable.

Em desperte, ajupida baix el cobertor fred.
L'únic soroll que senc són les teves profundes respiracions i l'únic accessible a mi és el teu cos arraulit. M'entra un ànsia de llevar-te el llençol i abraçar-te l'esquena mig nua increïble. Em controle. Els teus llavis adherits em fan reparar en el teu rostre, tan seré. Note la teva mirada perduda baix les teves parpalles. Senc com et submergeixes en pensaments que em són inaccessibles. De sobte, vull furtar-te el somni o, millor, vull introduir-m'hi dins , vull ocupar tota la teva ment, vull sentir-te prop, molt prop.

Et despertes. Tanque els ulls en un intent de passar desapercebuda. Note com et meneges, i decideixc mirar-te.
Repares en mi, mirades de complicitat i ni una sola paraula (perquè hi sobren). T'acostes a mi i de sobte un gran corrent em passa de cap a peus. En un no res em bull la sang i els peus se me tornen més freds. T'alces i m'abraces, tan fort... Senc com despegues els llavis i un petit alé em recorre la part inferior del rostre i com després, com si fos inevitable, els acoples als meus.
No puc, no puc més. Senc que vull entrar dins de tu, i quedar-m'hi, per sempre.

Mil emocions i sentiments comencen a barrejar-se dins meu, senc com el meu cor desperta, pega un bot rere l’altre, agafant una velocitat extrema. Una sensació de frescor comença a descendir pel meu front i, de sobte, acompanyada per un impuls que m’eleva de cintura cap amunt, també desperte jo.
On estic? El cap em pega voltes i tremolen les meues extremitats amb fortes sacsades. Em concentre i, després de diversos intents, consegueixc enquadrar la imatge que tinc al davant: el meu llit.
De sobte, me n’adone de la situació.

Qué inútil recordar totes aquelles escenes, qué absurd és ara, quan quedes a milers de quilòmetres de distància de mi; on la unitat de mesura són les llàgrimes vesades per tu, les hores sense tu, sense la teua presència transferint-me tot allò que vull i necessite, sense el teu aroma com a únic oxígen respirable.