Amb la
boca oberta i les dents desmesuradament apretades; inclús provocant un
carraspós soroll entre elles. És així com he passat a observar-te, quan crec
que ningú m’espia. Intentant mossegar-te inclús l’orgull. Intentant construir
una llarga tira de filaments que t’emboliquen les cames, els braços i tota la
teua perfecció per arrossegar-te cap a mi. Poder tindre’t a una distància no
mesurable, observar-te detalladament, sentir el teu olor i que aquest no fugi
de mi, contar les línies del teu front mentre el somriure boig amaneix en mi... Poder
tindre dret sobre tu el suficient temps per després recordar la teua mirada,
encara que no estigues, i comparar-la amb la resta d’imatges que passen davant
meu, i que em cremen els ulls... Poder tindre’t tant dins meu que la meua poca racionalitat
i jo decidim atragantar-nos amb el teu sabor...
No em
preguntes qué faig ací, no em preguntes com sent inexistent per a tu has pogut
desbancar les meves fermes idees en quant a l’amor, o els seus derivats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario