Qué bonito nombre tienes.

Hui, avui m’he permés abraçar-me. He estirat els braços cap al davant amb ímpetu, deixant que la sang fluïra en abundància pel meu interior, he tancat els ulls suaument fins notar el contacte de les parpelles superiors amb la part inferior i cansada dels meus ulls, seguidament he flexionat els braços d’una manera un poc curiosa, i amb un poc de timidesa, un poc de por, un poc d’inseguretat, m’he rodejat amb ells els pits, les costelles i tot allò que estava el meu abast. M’he permés també restar una estona indefinida així, deixant que una petita calidesa humana, aquella que tant enyore, em fera sentir-me una mica més viva; deixant que el meu subconscient desconectara una estona; deixant que els segons circularen lliurement; deixant també circular, ja no tant tímidament, les puntes dels meus dits per la meva pell; deixant que els sentits despertaren i provocaren en mi reaccions tant estranyes com vullgueren…

No sé, realment no tinc cap referència per saber quanta estona he restat així. Però, m’he aturat i he tingut la valentia per preguntar-me: Què més dóna?

M’he empassat la saliva, he llevat tota protecció contra agents externs i m’he deixat caure lliurement… Aleshores, aleshores és quan ha succeït. He sentit com la carn que rodeja els meus llavis ha cobrat vida fins que, fàcilment, he tingut la voluntat per somriure… Somriure sense cap restricció, amb força, amb confiança, amb la seguretat de que podré fer-ho de nou mil i una vegades més.

Felicidad, qué bonito nombre tienes...

La felicitat, una decisió?

Què és la felicitat? Curiosa és la certesa de que tantes vegades ens ho preguntem i, tal vegada, ningú mai ha trobat la perfecta resposta. Perquè, si ens aturem i observem, tampoc hi ha al món dues persones amb una mateixa opinió sobre aquest aspecte de la vida que tant ens paralitza.

Tal vegada el misteri desapareix quan ens atrevim a enfocar-ho des d'una altra perspectiva: Què ens provoca la felicitat? Una pregunta un poc impossible, veritat? Són tantíssimes les coses que són capaces de provocar-nos aquesta sensació... Però, si som minuciosos, segurament tots arribem a la conclusió que el que ens fa feliços és poder gaudir de les delicioses menudeses quotidianes. La nostra ment està entretinguda en donar-li girs als nostres problemes, dels quals molts d'ells són imaginaris.

Així de senzill, així de complex.

Molts, després de passar per aquest pensament, afirmem que ser feliç consisteix a decidir-se, aleshores, per què no som tots feliços? És cert que per a molts la felicitat no és una decisió, ja que aquestes persones, segurament, no veuen el buit que hi ha entre el que succeeix i com es senten. En aquest cas, són cegs. Entre un fet real i la reacció, està aquest buit, aleshores, segons amb quins pensaments l'omplim, ens sentirem d'una manera o d'una altra.

Quan ho aconseguim, quan ens n'adonem de l'existència d'aquest buit, la felicitat està en les nostres mans i no en les de circumstàncies externes. I, una vegada oberta la porta, hem de creuar-la i començar a caminar, és dir, decidir-nos.

Fotografia per: Alba Pellicer Sanchis

∞

Calidesa, confiança, vibracions, tendresa i, després, somriures… És l’únic que has provocat dins meu. Dic únic, és cert. Dic únic perquè senzillament són cinc parauletes, però… Torna-les a llegir, para’t cada vegada que els teus ulls arriben a l’última lletra de cadascuna d’elles, para’t i assaborix cada síl·laba, i més minuciosament, cada lletreta. Recordes la història de les lletretes que et contava anit? Recordes qué és capaç de fer cadascuna d’elles? En aquest cas totes elles componen el que em fa obrir els ulls dia a dia.

I m’ho estàs donant Marisa, m’estàs transferint cadascuna d’elles, aconsegueixes que cada sensació d’aquestes recórrega el meu cos, de dalt a baix, cada racó del meu interior. Em quede perplexa; és increïble la facilitat que tens per fer-ho, com en tan sols uns messets eres el meu recolzament quasi diari…

Me n’adone que, tal vegada, són necessàries aquestes situacions per despertar, fixar-te detalladament en el que t’envolta, saber aturar-nos, comprendre, apreciar els segons que transcorren per nosaltres i viure’ls, i aleshores, arriscar-nos a preguntar… Qué és la vida? Sona, sembla i és estrany quan no tenim presa, quan el frenesí ens abandona, deixant-nos sols davant del que, a primera vista, pareix irreparable. És, en aquest precís instant, quan hem d’observar, quan hem d’analitzar tot allò que deies tu… Els somriures passatgers, els braços nus que s’hi presenten voluntaris, les mirades tendres (o no tant tendres) que s’atreveixen a comunicar-se enterament així, els sons que les partícules d’aire empenten fins els nostres sentits, la sensació que pot provocar el simple fet de juntar pell amb pell. I és ací quan insisteixc: “No se le puede atribuir una importancia cósmica a un simple acontecimiento terrenal. Casualidad, a eso se reduce todo. Nada más que casualidad.”

Marisa, tal vegada, el que puc concluir és que hem de ser més intel·ligents que el nostre propi cos i enfocar la vida des d’una altra perspectiva, encara que sone absurd. Hem de plantar-nos, plantar-nos al centre, respirar profundament, deixar que ens penetre l’aroma de la vida, assaborir-lo amb un somriure, sense preocupació, amb esperança, amb desig, amb claredat, amb qualsevol dubte. Però assaborir-lo, assaborir-lo amb consciència. I aleshores, entendre que hem d’agafar totes aquelles situacions que la vida ens presente i esprémer, esprémer d’elles fins més no poder, extraure tot el que pugam, i aprendre. Aleshores ja, agafant la major empenta, seguir, seguir i seguir… Sempre amb aquestes lletretes botant al nostre interior, ja que al cap i a la fi… Sóm humans.

Gràcies per estar sempre present, atenta, reiterant-me que m’estimes quasi tant com jo a tu, parrusseta.

Borrarte de un soplido.

“Como quisiera… poder vivir sin aire;

como quisiera… poder vivir sin agua; me encantaría… quererte un poco menos.”

Curiós, m’he despertat avui amb aquestes oracions pegades als llavis, als llavis i al cor; dic curiós perquè pertanyen a una cançó que únicament hauré escoltat un parell de vegades.

Automàticament he engegat l’ordinador, he deixat córrer les puntes dels meus dits sobre el teclat per escriure el teu nom, i he anat en busca d’ella. Seguidament, no he dubtat en fer rodar cap a la dreta el volum dels altaveus.

Poc a poc, a mesura que distints sorolls plenaven la meva habitació, la lletra sencera ha recorregut cada racó del meu interior, enduguent-se darrere allò que em feia estar últimament una mica més viva. De sobte, he vist com tot esforç per no recordar-te ha desaparegut a l'instant, deixant-me nua, sense protecció contra la teua imatge colpejant-me amb brutalitat els sentits.
Inconscientment, m’he deixat dur… M’he endinssat en cada lletra de cada paraula, trobant en tot aquell conjunt una bellesa infinita, deixant que cada veritat penetrara amb força dins meu.
El silenci, de nou el silenci és el que m’ha fet despertar, per obrir costosament els ulls, passar-me els dits pel rostre i deixar-los bruts de maquillatge, observar dolorosament la part posterior dels meus braços arrapada… Parpellejar, sols m’ha fet falta parpellejar una vegada més… Ha sigut suficient per adonar-me’n.

No vull estimar-te/desitjar-te més, ja no.