Avui
m’he despertat embolicada entre els meus somnis i he trobat dins la blancor
dels llençols la brillantor del sol reflexada a la melanina dels teus braços. Pum,
pum, pum. He pogut descobrir que, malgrat sentir-me enclaustrada en mi mateixa,
sí que tinc reg sanguini. Pum, pum, pum. He pogut adonar-me’n també que sí que
corre aire als meus pulmons. Pum, pum, pum.
Embelesada,
completament dograda, meravellada, he decidit atragantar-me amb l’aroma que
desprenies, m’he capbussat dins la teva pell per assaborir totes les teves
pigues i trepar per les teves cames, però trepar… en sentit contrari; en
direcció a l’avinguda dels teus peus, per poder deixar-me caure pel teu empeine
i observar-te des d’allí.
Quin contrapicat més bonic…
No
obstant, he decidit no entretenir-me. He botat del llit. Fusta freda, cames
nues de gallina. He corregut deixant volar cap enrrere el camissol. He
realitzat unes quantes maniobres i, en un parell de segons, he tornat a
col·locar suaument la meua pell sobre tu per poder mirar-te a través de l’ullet
de la càmera mentre l’aigua anava assolint el seu punt d’ebullició a la
cassola.
Click.
Click. Click, click, click.
Sense aturar-me, he conseguit capturar i
immortalitzar cada respiració teua.
Per
fi, amb el got calent dels Beatles a les mans, he decidit esperar-te sentada
davant teva. El vapor de l’aigua cremant-me els ulls. La meua imatge reflexada
dins la tassa. He juntat perpelles amb perpelles, he respirat profundament,
fent que aquesta escena penetrara el meu cos, i m’he deixat endur pel temps…
fins topar-me amb una habitació buida.
