Dolce far niente

Sent un petit calfred. Sent com bull la meua pell davall el sol, potent, tan potent que sembla agressiu, sembla que vullga que perga la consciència. Sent que la sang corre per mi amb velocitat, abussiva, com si vullgués així provocar al meu interior una infinita explosió de calor.

De sobte, he deixat de sentir. Què sent? Done gràcies per, almenys, notar la presència d’aire als meus pulmons. Però, què ha sigut d’eixe nivell de temperatura que el meu cos havia assolit?

Un fum d’imatges han començat a acumular-se dins meu. Tinc els ulls tancats, a pressió. Però, tanmateix, el sentit de la vista el tinc totalment ennuvolat amb visions abstractes. Senzilles panoràmiques que van alternant-se, van succeint-se, com un curtmetratge de la meva vida.

Una profunda negror aconsegueix fer que perga completament la noció del temps i de l’espai. Bé, no puc estabilitzar-me. Davant la possibilitat de perdre l’equilibri i enfonssar-me, una força interior m’empenta per treure el cos a l’exterior de l’aigua i deixar que aquesta acaricie delicadament la meua pell.

Un cúmul de sorolls comença a penetrar per la meua oïda, recordant-me que el món seguia en funcionament durant la meua absència emocional, encara que jo no m’hi adonés (o no volgués fer-ho). El cant de l’aigua, juganera. El xiulet de l’aire, temerós. El soroll… el soroll de la vida.

Decideixc empassar-me la saliva quatre o cinc vegades i, tot seguit, deixe que l’aigua i tota la seva sal cobrixquen de nou la meua persona i, al mateix temps, que pose en contacte les meues parpelles. Així, suaument.

Sent, sent tantes coses ací avall… Segurament podria indicar amb facilitat a quina velocitat corre l’oxigen al meu interior, avariciós.

Tinc un microcaos ací, dins meu. Tinc un microcaos ací, fent de mi un manoll de vibracions. Felicitat desbordada, ales, braços oberts. Recorreguts infinits que se’m rebelen per fer-se més curts, per poder allunyar-me, per poder enlairar-me fins la meua quinta dimensió i que les paraules perfectes per descriure el meu estatus siguen “dulce no hacer nada”. 

Hui seré una mica egoista amb la ciència

 Hui he baixat l'escalera correguent, correguent amb fúria. Botant-me un escaló de cada dos. A més, descalça. Descalça no únicament de peus. He baixat ràpidament, provocant un soroll sec cada vegada que el meu pes queia sobre el sòl. He baixat ferotgement, i inclús m’he permés donar un bot per finalitzar amb els tres últims esglaons dels vint-i-ú.

Pum. Fusta. És aleshores quan me n’he adonat que el sòl ja no és tan fred. Quin gust el contacte de la meua pell amb l’exterior. Quin gust obrir les ales/braços per volar recorreguts infinits. Quin gust, quin gust. Quin gust deixar-se caure amb satisfacció. 

Adherida al terra, sense res més important que dur a terme que observar el sostre, el sostre i la marca rotja que hi vaig deixar amb el blandi blub uns anys enrere.. No he pogut evitar riure. Sincerament, ni he posat resistència a fer-ho. Seguidament he sentit com la mirada se’m perdia, se’m perdia a èpoques passades. Estrany és que el que se m’ha ocorregut pensar és amb el tamany de les coses. Per què tot era tan gran per a mi? Inclús de puntetes dalt la cadira, quan la meva mare no mirava, em semblava un fet intangible arribar a tocar aquella marca. He tornat a riure, i a dubtar. Qui ha inventat les mesures de les coses? I, en conseqüència, què marca la distància? M’ha vingut al cap la imatge de l’àtom, i l’oració que diu “I els electrons, que es troben en continu moviment al voltant del nucli, estan uns dels altres a gran distància”. A “gran distància”?! Fotre. A una gran distància, però mesurada amb unitats petitíssimes… Doncs, me n’he adonat que el tamany, la longitud, la distància, depenen de amb què les compares. Relativitat.

He pres una decisió. Vaig a créixer. Vaig a deixar que el meu interior es faça enorme. Vull que tot, absolutament tot, estiga al meu abast. I a més, ben avariciosa, que cap mesura existent puga impedir-m'ho.