Deixa de recordar-me que el temps passa, maleït rellotge.

Increïble.
És l’única paraula que se m’escapa al deixar que es passegen tots els segons compartits amb tu anit per la meva ment. Increïble, és l’únic que puc dir de tots els sentiments escampats per l’aire... Amor, odi, debilitat, melancolia, tendresa, impotència, orgull, por, i més amor...
No puc, crec que no hi ha paraula que descriga millor els 180 minuts amb tu anit, on l’única cosa que ens separava eren els milers de partícules de l’aire, els vint centímetres d'inseguretat que manteníem entre un i l’altre... Ets clar, al principi.

Quants minuts tardarem? Quants en tardarem fins que amb una simple excusa acabares rodejant-me amb força? Just en aquell instant, en eixe precís moment, en el segon que deixares caure els teus braços sobre mi, em retornares el valor, em retornares les forces, em retornares tot allò que t’havies endut.
Qué felicitat, quin nerviosisme, quanta impotència... Qué vençuda em vaig sentir.
D’on eixien? D’on podien vindre totes aquelles partícules d’aigua, aigua salada, que en un no res em deixaven el rostre xop? I les teves?

Com el rellotge no pare de sonar, el trenque. (...) Preguntam per què. (...) Perquè no para de recordar-me que el temps passa.
                                                                EVERY SECOND COUNTS

Amb el teu aroma com a únic oxigen respirable.

Em desperte, ajupida baix el cobertor fred.
L'únic soroll que senc són les teves profundes respiracions i l'únic accessible a mi és el teu cos arraulit. M'entra un ànsia de llevar-te el llençol i abraçar-te l'esquena mig nua increïble. Em controle. Els teus llavis adherits em fan reparar en el teu rostre, tan seré. Note la teva mirada perduda baix les teves parpalles. Senc com et submergeixes en pensaments que em són inaccessibles. De sobte, vull furtar-te el somni o, millor, vull introduir-m'hi dins , vull ocupar tota la teva ment, vull sentir-te prop, molt prop.

Et despertes. Tanque els ulls en un intent de passar desapercebuda. Note com et meneges, i decideixc mirar-te.
Repares en mi, mirades de complicitat i ni una sola paraula (perquè hi sobren). T'acostes a mi i de sobte un gran corrent em passa de cap a peus. En un no res em bull la sang i els peus se me tornen més freds. T'alces i m'abraces, tan fort... Senc com despegues els llavis i un petit alé em recorre la part inferior del rostre i com després, com si fos inevitable, els acoples als meus.
No puc, no puc més. Senc que vull entrar dins de tu, i quedar-m'hi, per sempre.

Mil emocions i sentiments comencen a barrejar-se dins meu, senc com el meu cor desperta, pega un bot rere l’altre, agafant una velocitat extrema. Una sensació de frescor comença a descendir pel meu front i, de sobte, acompanyada per un impuls que m’eleva de cintura cap amunt, també desperte jo.
On estic? El cap em pega voltes i tremolen les meues extremitats amb fortes sacsades. Em concentre i, després de diversos intents, consegueixc enquadrar la imatge que tinc al davant: el meu llit.
De sobte, me n’adone de la situació.

Qué inútil recordar totes aquelles escenes, qué absurd és ara, quan quedes a milers de quilòmetres de distància de mi; on la unitat de mesura són les llàgrimes vesades per tu, les hores sense tu, sense la teua presència transferint-me tot allò que vull i necessite, sense el teu aroma com a únic oxígen respirable.