De sobte t’aixeques de la sorra i dirigeixes les teves petjades cap al blau i els estels. Veig com el teu cos va endinsant-se poc a poc en l'aigua fins que aquesta et cobreix les natges, deixant-me la panoràmica de la teva ferma esquena color perla contrastant amb el negre del cel. Deixes els braços estesos al costat de les cuixes i per un moment desitge reduir-me a una partícula de sal per trepitjar pels teus dits i allotjar-me en la teva pell per sempre.
Quasi per instint em pose de peu jo també i camine fins topar-me amb tu, col·loque tot el meu tòrax el més prop possible del teu cos nu i deixe que les meues mans ballen per les teves escàpules, ascendint pels muscles i recorrent les teves clavícules fins el teu coll. Tens l’anatomia més bella que els meus sentits han pogut tastar mai. Impulssivament deixe caure els meus llavis a sobre teu i només el contacte de les nostres pells desperta en mi emocions que ni jo mateixa havia experimentat. Recolze el cap suaument sobre tu i em deixe meravellar per l’espectacle de llums que ha decidit actuar aquesta nit.
Aleshores me n’adone: no necessite res més. Quantes vegades he intentar trobar-li un sentit al fet de viure sense entendre que la vida és senzillament temps. Temps vestit de moments, temps vestit d’oportunitats, temps vestit d’experiències, temps vestit d’instants. Quantes vegades m’he preguntat com assolir la felicitat sense entendre que aquesta arriba només quan tu estàs disposat a que ho faja, quan tot flueix amb cura i quan obres tots els teus sentits per acaronar-la. Quants cops he pensat que m’havia trobat i què perduda estava.
Totes aquestes veritats s’apoderen de la meva consciència en un no res i de sobte sent que estic més viva que mai. Tant de bo tingués la capacitat d’aturar el moviment del món i protagonitzar aquesta escena eternament. Amb tu.
