Ací estic, ajupida de nou baix un cobertor fred, sense el teu aroma com a únic oxigen respirable, sense el teu respirar com a únic soroll tangible, sense la visió del teu cos arraulit davant meu. És tot el contrari: asseguda al marc de la finestra, d'una habitació que no t'ha tastat, enfront la bellesa d'una panoràmica que jugàvem a imaginar fa un temps; on tot el que senten els meus sentits és el moviment dels cabells que se m'escapen de la goma, és el suau xoc de la brisa entre les fulles de qualsevol planta, és el trencar d'alguns passos solitaris, és la lluminositat i tendresa que hui s'ha atrevit a lluir la lluna.
Mire amb precisió les poques cases que em mostra el meu camp de visió, que s'ha quedat reduït a una suau línia impregnada de badalls. Conte quantes finestres rebel·len vida al seu interior i, automàticament, la curiositat em porta a preguntar-me qui i qué pot estar fent algú en aquests moments. Pot ser l'única cosa que duen a terme és algo tan insignificant com estar submergit al sofà, o llit, intentant buscar entreteniment entre els botons del comandament del televisor, entre cada petita lletra d'una novel·la, o simplement, al seu propi subconscient. Pot ser algú es trobe en un estat màxim de frustració capficat en alguna feina, o fent un intent per somiar. O pot ser altres intenten estimar-se, o inclús, estiguen fent tot el possible per deixar de fer-ho.
De sobte se m'ocurreix. Quantes persones al món estaran en aquest mateix instant compartint cos? I per contra, quantes estaran despedint-se d'aquest? Quantes estaran desitjant fugir de la realitat? Quantes, en canvi, estaran lluitant per disfrutar-la? De cop se m'ennuvola la vista i les meues preguntes canvien totalment d'estructura gramatical: qué deus estar fent? Cap on deuen estar dirigint-se els teus ulls? Quin pensament deu estar plenant el teu temps? Quants dies, o setmanes, fa que el conjunt de síl·labes que componen el meu nom no et passen per ment?
Ja està, ja tinc ací de nou l'adrenalina fent-me bullir, llevat que la pitjor aliada de la calor baixe abusiva per mi. Ara sembla que m'ha pegat per odiar aquesta tranquil·litat, aquest quasi absolut silenci, aquesta bellesa que m'ompli, tot açò que em col·loca de nou la teua imatge en primer pla.
Pirineus, agost del 2012.
