I va
ser ahí, just en
aquell instant, just en el moment que vaig sentir que tots els teus sentits
estaven esforçant-se per captar la meva atenció; va ser precissament quan vaig
sentir que l’espatla em cremava, que el cor m’avisava donant-me fortes
punyalades al pit a una velocitat que qualsevol s’hagués pensat que la seua fi
s’acostava.
Però
no, jo no em vaig atemorir… Conec a la perfecció eixa sensació, sé realment qué
passa quan la sístole i la diàstole pràcticament funcionen al mateix temps,
provocant també una acceleració de la respiració, fins el punt d’hiperventilar.
Sé qué passa quan l’adrenalina oblidada al fons del teu ser et recorda de la
manera més violenta que no havia desaparegut, que únicament estava escalfant
per deixar-te amb la mandíbula al terra i les mans tremoloses en una situació
com aquesta.
Com no,
dins la grossa pel·lícula que s’havia creat al meu voltant, tancant en ella
únicament dos cossos, sense moure’m de cintura per avall, vaig fer rotar la
resta del meu cos cap enrere… I, en aquesta posició estranya-incòmoda-ridícula,
els ulls volguent ixir-se’n de les seves òrbitres, la llengua embolicada de
totes les formes possibles, una suor a una temperatura escandalosament freda banyant
cada centímetre de la meva pell… Així, la meua persona convertida en una
pasterada de vibracions; inclús així, vaig ser capaç de descompondre aquells
monosíl·labs que xocaven contra els meus timpans ferotgement i, finalment, vaig
poder articular paraula… i respondre’t:
- - Tot bé, molt bé.
